base A arquitectura i cooperació: PROGRAMA AWASUKA: Una setmana rodona a Bhimphedi

Capítol XI – L’oficina

Arriba un nou diumenge a Bhimphedi, toca posar-se dempeus, el proper rugir dels cotxes ens lleva. Sortim a la terrassa improvisada que a poc a poc hem anat fent, unes mures, una taula i un lloc ideal per ajuntar-ho tot. No tenim massa temps, els treballadors son a punt d'arribar i agafem els nostres camins. En Marc cap a l'oficina pujant carrer amunt, l'Alba i l'Andrea cap al taller seguint el mateix carrer en direcció oposada.
L'oficina és el present palau d'en Marc, mentre les pluges no acaben hi passa llargues estones cada dia. El treball amb imatge satèl·lit no s'acaba mai, quan no s'han de identificar cases s'han de identificar camins i quan no conreus. L'extensió del territori dóna l'oportunitat de treballar tant com es vulgui, doncs, no sembla que es pugui fer tot. El treball és lent i laboriós i quan hi sumem la connexió que hi ha en aquest bell país, els temps es multipliquen, no obstant els resultats van apareixent lentament.

Trobem el nostre petit racó i ens l’adaptem per a que formi part de la nostra llar.

Capítol XII – Les aventures de la fusta

El prototip de dunga-mato avança ràpidament i les portes i finestres han d'estar llestos en arribar el moment. En Marc i en Niranjan, es dirigeixen a Hetauda amb una infinita llista de fustes que necessitarem. Un cop allà sorgeix el primer inconvenient, ''How many foot?''. La cara d'en Marc és impagable, doncs, s'adona que l'elaborada llista de la compra de poc servirà aquí. Després de vint minuts de conversions a peus i polzades presentem la llista al propietari, qui es posa a riure com un boig immediatament. En preguntar que passa ens explica que només té peces de fins a 7 peus que serien poc més de 2 metres, i nosaltres en demanàvem de gairebé 7 metres. Marxem d'allà sabent que l'endemà haurem de tornar a buscar les fustes.

L'endemà ens presentem ben d'hora a Hetauda i la decepció no tarda a arribar, ningú està treballant i les llums no funcionen, en Samil, el propietari ens diu que demà sens falta ho tindran llest. Ens tornem a presentar a primera hora i ens trobem exactament el mateix panorama, llums apagats i treballadors a l'espera que torni la llum, passem el matí a Hetauda amb l'esperança que a mitja tarda puguem tenir llest l'encàrrec, però no hi ha sort i ens toca tornar un altre dia. Les nostres cares a l'autobús de viatge a Hetauda són més tenses, doncs, avui és el quart dia seguit que hi anem i no ens volem plantejar tornar un altre cop amb les mans buides, quan arribem, en Samil ens diu que gairebé ho té llest però encara els falten algunes peces, truquem un camió i mentre acaben de serrar anem carregant les fustes, finalment tenim fusta, finalment podem començar les fusteries del dunga-mato.

Al remolc del tractor, la tornada cap a Bhimphedi venia inclosa.

Capítol XIII – El taller

Si bé el palau del Marc es troba entre quatre parets, el de l'Alba i l'Andrea també, tot i que a vegades té sostre i a vegades no. Elles es divideixen entre el taller i l'obra un dia l'una i l'endemà es canvien els papers. Al taller no hi falta mai feina, especialment ara que el dunga-mato es reactiva. Tot precisa anar de la mà en aquesta obra i el treball del taller no pot quedar endarrerit si no es vol aturar l'obra. Per una banda, es fan els estreps de la biga de fonamentació i dels pilars que conjuntament formaran l'estructura del prototip de bloc.

Per l'altra banda, rebem al Marc junt amb un camió ple de fustes a l'hora de plegar amb cara de sorpresa. Per fi arriba la fusta, però el taller no està preparat per rebre aquella immensa quantitat de material. Ens fiquem els guants i mentre uns descarreguen el camió, els altres es dediquen a reorganitzar i pensar on col·locar-ho tot. Descobrim petits tresors amagats entre munts i aconseguim donar-li lloc i nom a tot. Just al acabar, sentim que el taller ja és nostre. Amb l'arribada de la fusta s'inicia el procés de creació de les fusteries del dunga-mato, des del tall de les peces fins als encaixos.

Amb la taula de treball tot és més fàcil!

Ara ja sabem on està tot! Cada fusta al seu lloc.

Es van encavalcant les feines i el nostre mistri-carpenter ensenya als altres com treballar la fusta.

El mur del prototip segueix pujant.

Capítol XIV – Nou prototip, noves aventures

Acabem el forat de què serà el fonament del nou prototip. Tot estava calculat perquè com a màxim dos dies abans que s'acabés, arribessin la grava, la sorra i el ciment necessaris per a reomplir. Però estem a Nepal, i sembla que de vegades ens n'oblidem. El Kuber, el nostre proveïdor ens promet amb un to molt seriós que aquella mateixa tarda ens podia portar un tractor dels tres que necessitàvem, i que l'endemà arribaria la resta. Ja ho vam planejar tot suposant que tots tres arribarien un dia més tard del que ens deia, però no va ser un dia, sinó que van ser quatre. Us en recordeu del caminet per arribar a casa de la Santamaya? Doncs imagineu-vos el que suposava portar 2 tractors de sorra i grava i sacs de 50 kg de ciment. Teníem una opció, deixar tot aquest material davant de la nostra oficina que compartim amb Agragaami, i començar a fer viatges amb carretes baixant les escaletes de pedra. Situació 1: Agragaami estarà d'acord amb què inundem l'entrada de pedres? Situació 2: Les escales (i els carretons) resistiran el pas de incomptables viatges de material? Situació 3: On farem la barreja de formigó? No us preocupeu, esperàvem que arribessin moments com aquests i estàvem preparats per donar-los-hi solució.

Agragaami va entendre la nostra posició i ara hem afegit dues muntanyetes més al paisatge de Bhimphedi Bazaar.


Podíem haver fet tots aquells viatges tirant pel dret, però vam pensar a fer-nos-ho més fàcil i a la família de la Santamaya els hi va agradar la idea.

Fem la barreja al terra del pati, així les restes que quedessin servien per a millorar el paviment.

Capítol XV – Un sostre

La primera proposta va ser ficar bambú a la coberta com a aïllament de la xapa. Ens va semblar genial, un material autòcton i amb un acabat molt original... Però havíem de tenir en compte el factor humà, l'opinió de la propietària. Actualment viu en un cobert de xapa i bambú, i les termites se l'han començat a menjar després d'un any. A partir d'aquí, es van començar a comparar solucions i preus, tot tenint en compte que estem fent un prototip que ha de deixar l'estructura vista, pel que ens vam decantar per canviar el bambú per planxes de fusta, almenys a l'interior de la casa. Com el bambú seguiria quedant com a opció per a les properes intervencions, a la Maya li va semblar bé que fiquéssim bambú a la zona del porxo, sempre i quan es pogués treure fàcilment per si de cas.

Faltava allò que acabava de tancar la llar de la Maya: La coberta. L'Adri i la Viki es van preocupar de deixar-nos el material preparat i sol faltava col·locar-la. Sense masses dificultats, vam aconseguir ficar la xapa en unes hores. Ara ja li podíem dir casa.

La nova proposta d'acabat interior té bona pinta i la Maya ho valora.

Ara ja és una casa!

Capítol XVI – Imprevistos

Ens vam plantejar la setmana de la següent manera: estaríem dos dies amb la fonamentació de casa de la Santamaya i l'últim dia, un cop s'assequessin les cantonades de la casa de fusta, el dedicaríem a fer la solera interior i exterior de casa de la Maya. Un cop a l'obra i amb les mans a la massa, va arribar el Surendra, un home que portava uns dies voltant fent moltes preguntes, i ens va dir que paréssim l'obra i canviéssim la proposta. Un dia després vam reunir a la propietària, ja convençuda pel Surendra, al Dani i a la Mònica per decidir què faríem. Un cop vam començar a parlar, el Surendra va aparèixer i es va explicar: el problema d'arrel era la relació amb la família. El prototip està situat en un espai molt petit i el llarg de la casa arriba massa a prop de la paret de fang i els hi feia por que esquitxés i l'anés debilitant. Un cop entès, es va proposar fer el prototip sense el porxo, de manera que la casa s'acurtava, es deixava més espai de pas i es podia canviar el sentit de la inclinació cap a l'hort. Solucionat! Ara podíem tirar endavant el prototip.

Tot llest per començar a rebre la base de la casa!

Capítol XVII – Un final rodó

Sol ens quedava un dia abans del Dashain. Vam planificar un dia amb unes expectatives molt altes: Fer dos equips, un fent tota la fonamentació de la casa de la Santamaya i un altre fent les soleres interior i exterior de la casa de la Maya.

Tot rotllava a un ritme suficient per a acabar just a temps, fins que es va obrir un altre front: sent l'últim dia laborable del mes, l'Amit apareixia per tancar la seva estada amb Awasuka. Ja teníem els papers i sol faltava reunir als membres d'Agragaami i signar. Una de nosaltres va haver d'anar movent-se de banda a banda fins que el Marc va arribar i ens va facilitar la feina. Arribava l'hora d'acabar i els dos processos dels prototips seguien oberts. Amb la bona fe dels treballadors i el nostre entusiasme vam afegir 3 hores més de treball al seu dia... Però no al nostre. La fonamentació es va enllestir, però a la solera participàvem tan sols 2 treballadors i una de nosaltres, així que un cop acabada la seva jornada, amb lots frontals, espelmes enganxades a l'encofrat i els ànims constants dels propietaris ho vam enllestir. El Dashain començava per nosaltres amb els objectius complerts i un sopar de comiat del Josep Maria, l'enginyer de Balmandir.